De com la profecia de Hegel sobre la mort de l’art va revifar l’anestètica de l’avorriment i de la poca-solta tot fentcaure la cara de vergonya a Kantdavant la iconoclàstia de Dadà, que no va ser sinó una bomba fètida d’acció retardada que va anorrear l’estultícia putrefacta dels salons de bellesa de l’art benpensant. I a hores d’ara, què? Què de què? Vet aquí la qüestió:què de què? Perquè com arribar a desaprendre-ho tot si l’art, és a dir, el no-art disfressat d’antiart, ens ha ensenyat a despensar? Com podem evitar la resurrecció de l’art, o sigui, com aconseguir un infraart que ens impedeixi pensar. I tanmateix aquest desideràtum es contraposa a l’evidència que avui enraonar de Dadà és comfer l’autòpsia d’uncadàver sense cap interès. Per tant, abordarem la paraparèmia, que sona a trompeta i que no pot ser mai definida, ja que sempre, un cop delimitada, es converteix en una altra cosa del tot inconcreta. I, per sort, no ens en sotirem pas.
Joan Brossa i Jordi Benito com a paradigmes de la resistència del no-ésser davant les escomeses de la societat de l’espectacle. Els traus no volen els botons. La petjada de la guineu no es veu. En lo amarillo vive el quillo. Le hasard d’un coup de dés toujours abolir a Mallarmé. Rose is a rose is a rose is a rose. Al sostill Zarathustra. L’art és un peril per a l’art. Tan bon punt hom de debò no voldir res és quan en diu més, de coses, i el que cal, però, és no dir-ne cap. L’acció posa el dit a la nafra de l’art, i la nafra de l’art és l’acció; ergo, l’acció s’assenyala a si mateixa per mà de l’art i aquest ho fa mitjançant la nafra de l’acció. L’acció no produeix catarsi ni té moralitat, és una epifania sense cap ni peus, mal que de vegades hom hi vol capir allò que és impossible de comprendre perquè no hi ha res a entendre-hi. L’acció és una ontologia forassenyada que, sense espina dorsal, s’arrossega espamòdicament entre un cúmul de paradoxes, i suposa un al•legat contra la reducció del logos a raó. Si,com adverava Hegel, la filosofia és el món al revés, les accions són la filosofia capgirada i amb el món ja perdut de vista. L’acció és una gesta ontològica de la negativitat vitalista. Quan l’hàlitpoètic és exercit en una acció, aquesta tendeix a una mena d’himne a l’anarquia, al caos i al tumult, a la insubordinació total i a una disgregació del real.
Conferència a càrrec del Sr. Carles Hac Mor i la Sra. Ester Xargay.
Autor: Servei d'Audiovisuals. Facultat de Ciències de l'Educació
Expedient: 638
Data:2014-04-09 09:44
Publicació: 04/09/2014
Durada: 113 min
